Em portaren a Sant Jordi,
ja vell i fatigat,
amb records de flors, d'amics i de llibres.
Els meus peus trepitjaren el carrer
amb la dolça tendresa dels ancians.
Hi haurà una mà a on recolzar el braç,
una mirada atenta,
una furtiva llàgrima,
un sospir amagat.
Em portaran a Sant Jordi
i buscaré una rosa
senzilla i fresca, vermella i humil,
que viurà uns dies com a hoste a la llar.
Veuré la gent que passa al meu costat;
me n'oblidaré de la seva cura
i simularé que encara soc jove,
que els pètals no han caigut;
la fragància neix per primer cop
i el vespre és de la festa començall.
Visitar les casetes,
veure un petó secret,
dues mans agafades,
el tremolor davant un escriptor,
la dedicatòria afectuosa,
la mà als cabells i el somriure nerviós.
La llum blava de la tarda em colpeja.
Sé que és l'instant perfecte.
Fulles que fimbren sota el sol d'abril,
serena agitació de la gent,
memòria d'un temps recuperat.
Viuré aquell Sant Jordi que resumeix
tots els que vaig gaudir,
viuré un dia que uneix
tots els batecs i el dol.
Emmirallar-se en el llibre
que ho explica tot.
A la fi entendre.
Aplegar com un ram tots els "t'estimo".
Veure el carrer des del mont fins al port.
Sé que arriba l'hora de retornar.
Les escales, la rosa i el mirall;
el llibre, la finestra; al fons, la mar.
